la identitat i la confusió

L'escriptor francomarroquí Tahar Ben Jelloun va publicar dies enrere un article interpretatiu sobre la revolta dels joves dels suburbis francesos, fills de la immigració. Segons Ben Jelloun, a més de la pobresa, del menyspreu que reben de la societat francesa i de les escasses probabilitats que tenen de prosperar-hi, a l'arrel de l'ira d'aquest jovent hi ha una raó d'identitat. No saben a quin món pertanyen ni a quins referents vincular-se, si a la França europea i occidental, per la qual se senten rebutjats tot i haver-hi nascut, o al món musulmà dels seus pares i avis que tampoc no els atrau gaire. Això fins que no s'agemoleixen a la crida de l'imam, que llavors pot començar un camí potser més clar identitàriament, però amb tot d'altres incerteses. Ben Jelloun sí que sap on trepitja, i a més sap de què parla. Guanyador del Goncourt, forma part d'aquella quota d'immigrants triomfadors que la societat francesa mostra satisfeta com a prova de les virtuts republicanes. És interessant que ell assenyali l'existència d'un problema d'identitat en el que està passant a França. A Catalunya, als últims anys hem sentit moltes fal·làcies i moltes beneiteries sobre la qüestió de la identitat. Sembla que reconèixer-se en una identitat cultural concreta i en un arrelament al país sigui una carrincloneria i una nosa. D'una banda hi ha aquells optimistes que presumeixen de ser ciutadans del món, gent oberta, fraternal, universal, que troba que és un trist i miserable reduccionisme vincular-se a un territori, una cultura, una llengua, un paisatge. De l'altra -i sovint són els mateixos- hi ha aquells que troben que és una pesadesa i una pèrdua de temps allò que anomenen «el debat identitari» i que valdria més dedicar-se a d'altres qüestions de més profit. De vegades, però, la realitat fa evident que saber qui som, d'on som i de quina història procedim, té molta importància en aquesta societat de la confusió que ha creat el capitalisme, que voldria que la nostra única identitat fos la d'obedients consumidors globals. MIQUEL PAIROLÍ