trenta anys després

La detenció i empresonament de Xirinacs és un despropòsit. Conseqüència lògica del més gran despropòsit de la democràcia espanyola, que és la llei antiterrorista. Però és un despropòsit especial i molt significatiu. La duresa del Tribunal de Orden Público (ara crec que es diu d'una altra manera...) envers Xirinacs té un contrast feridor en la impunitat i la tebiesa demostrada envers tants altres. El problema no és pas Xirinacs. La qüestió no és si Xirinacs diu o deixa de dir. La qüestió, no ho oblidem, és senzillíssima. Es tracta del simple fet que en aquest país una persona de setanta-quatre anys pot passar pel calvari que passa Xirinacs per un 'delicte' d'opinió. Ho torne a dir: de 'opinió'. Un fet molt greu, que ens afecta a tots. Trenta anys després ha arribat un moment que tot plegat sembla un malson. No sé si creure-m'ho, però hem tornat al 'volem l'estatut', al 'som una nació' i al 'llibertat Xirinacs'. I al 'llibertat d'expressió', si molt m'estrenyeu. Hi insistesc: trenta anys després. I la veritat és que l'afer Xirinacs diu molt sobre la capacitat de tots plegats d'avançar i de consolidar una democràcia avançada. Com aquella que somiàvem fa trenta anys.

Vicent Partal director@vilaweb.com

el comte Guifré el Pilós

Temps era temps la nostra terra, era un camí de mal passar. Homes armats hi feien guerra. Enlloc no hi havia pa. A l'un costat, gent de Mahoma. A l'altre cap, guerrers d'ulls blaus. El qui és al mig el mal entoma. Ningú no fa mai les paus!
Fort i valent, amb la barba cerrada i un bell escut tot d'or, el bon Guifré ha arribat a l'albada i ens dón per bandera la sang del seu cor.
D'Urgell, Conflent i Barcelona, dels Pirineus i Montserrat, de la Cerdanya i de Girona, n'ha fet el més gran comtat. Era ferotge però somreia, era pelut però gloriòs, era un cabdill de bona jeia, el comte Guifré el Pilós.
Fort i valent, amb la barba cerrada...

nació

Davant de totes les polèmiques del estatut, i vers el nom nació, us ofereixo una possibilitat de saber que es una nació segons el diccionari català/valència/balear de l’Institut d’Estudis Catalans (editorial Moll), i desprès opineu si val tant la pena de fer tot aquest enrenou.

NACIÓ f.: cast. nación. 1. Conjunt de persones que tenen el mateix origen o són del mateix país, amb un sentiment d'homogeneïtat social i d'interès mutu. Són de moltes nacions, Muntaner Cròn., c. 67. Hòmens d'armes de la sua nació, Pere IV, Cròn. 381. Es totavia entès que sia català e no d'altre nació, doc. segle XIV (BSAL, x, 367). Ell és espanyol de nació, Lacavalleria Gazoph. I en tu beneiré les nacions, Alcover Poem. Bíbl. 26. Y a tu, ¿qui et salva, oh niu de les nacions iberes?, Atlàntida i. Gent de nació: estrangers. No mantingau conversa amb gent de nació, cançó pop., segle XVIII (ap. Aguiló Dicc.). 2. Conjunt de persones regides per un mateix govern. Es reaccionaris de diferents nacions escampen males noves, Aurora 228. 3. Nàccia, conjunt de persones o animals d'un mateix origen (Borredà). «Aquest any hem tingut una nació de cuques que han fet malbé les trumfes». 4. Raïm menut i primerenc (Freginals). «Al juliol i primers d'agost només maduren les nacions». Fon.: nəsió (or., bal.); nasió (occ., val.). Intens.:—a) Augm.: nacionassa, nacionarra.—b) Dim.: nacioneta, nacionetxa, nacioneua.—c) Pejor.: nacionota. Var. ort. ant.: nasció (Pere IV Cròn. 42); nasió (doc. a. 1436, Miret Templers 436). Etim.: pres del llatí natiōne, mat. sign. 1.

els avantpassats

Per allà la Prehistòria, vam tenir uns avantpassats, que es van cobrir de glòria, tot pintant retrats. Ficats dins d'una cova, vinga guixar la paret!No tenen foc ni roba, i es pelen de fred.
Tot això passava abans, que fòssim catalans, i pels boscos i pels prats, trobaves quatre gats.La mar era més blava, la ginesta feia olor, i encara no es parlava, de televisió.
Amb quatre barques velles, vénen de la mar enllà, uns grecs vius i trapelles, cap a l'Empordà.Si són com unes fures, tot regatajant els preus, també fan escultures, pels nostres museus.
Tot això passava abans...
Al cap de poca estona, els romans s'han presentat, i al camp de Tarragona, fan una ciutat.Per tot inventen regles, i xerrem tots en llatí, que es tornarà pels segles, el parlar d'aquí.
Tot això passava abans...
D'aquella gent antiga, us diré què n'ha quedat: l'instint de la botiga, i el pagar el comptat, i un xic de fantasia, i el deler de voluntat, de fer la nostra via, amb el cap alçat.
Tot això passava abans...

jaculatories

"Pau de la muntanya,
gaubança del cor!
Temperi a muntanya,
magnètic deport!
Amor de muntanya,
febre d'home fort!
Gaudir la muntanya,
sobirà conhort!
Vèncer la muntanya,
quina bella sort!
Morir a la muntanya,
altíssima mort!"

Pere Quart

l'hora de la justícia històrica

L’ultima entrada d’aquest bloc, vaig extreure un article, que remenant paperassa em va sortir, i així em va agradar de publicar. Telepatia, avui surt un article en la premsa, que parla de la revisió dels judicis del franquisme, i entre altres la Sílvia Barroso, comenta la d’en Salvador. Com aquells dies d’aquells anys, van ser per a mi d’una activitat important, també crec en la necessitat de publicar aquest reportatge, pel seu interès i per a fer justícia a tots els que van ser assassinats sense mes:

Els tribunals s'enfronten a la demanda de revisió del cas de Salvador Puig Antich i dotze execucions més del franquisme

El Tribunal Suprem ha de decidir aquest mes si autoritza la família de Salvador Puig Antich a presentar un recurs per revisar el consell de guerra que el va condemnar a mort el 1974. És la segona vegada que el Suprem s'enfronta a aquesta petició, i abans de final d'any rebrà la mateixa demanda de la família de Joan Peiró, ministre de Treball per la CNT i afusellat el 1942. A més, l'alt tribunal torna a tenir sobre la taula, per ordre del Tribunal Constitucional, la revisió del cas dels anarquistes Francisco Granado i Joaquín Delgado, executats el 1963. El Constitucional també estudia deu afusellaments de la postguerra a Girona. Aquests casos conflueixen als tribunals en un moment favorable per pressió política per rescabalar les víctimes del franquisme.

«Abans estàvem soles, ara sentim el suport social i institucional.» Aquesta sensació descrita per Carme Puig Antich impulsa la família a tornar a demanar la revisió de la condemna que va portar a l'execució del seu germà, al garrot vil, el dos de març de 1974. El primer intent de revisió, el 1994, va fracassar a la sala militar del Tribunal Suprem, al Constitucional i al Tribunal d'Estrasburg, que es va inhibir al·legant que el 1974 l'Estat espanyol no havia firmat el conveni de drets humans.Poc després d'aquella negativa, però, es va començar a gestar, amb mocions als ajuntaments, el Parlament i el Congrés, el corrent d'opinió que reclama la reparació dels abusos del franquisme, ajornada des de la transició. El 2002, el Parlament va demanar al govern estatal que instés la fiscalia a presentar recursos de revisió de les condemnes a mort dels «lluitadors antifranquistes» i va sol·licitar a la Generalitat que ajudés els familiars dels condemnats que iniciessin el tràmit.Trenta-un anys després del consell de guerra, Francesc Caminal, l'únic dels advocats de Puig Antich que encara és viu i el lletrat que va dirigir el primer recurs, continua sentint la necessitat que els tribunals reconeguin que «Salvador no era cap bandoler, sinó un lluitador antifranquista». Per Caminal, l'objectiu és més assolible ara que el 1994, sobretot després que el Constitucional hagi obligat el Suprem a fer les proves proposades pels demandants abans de decidir si permet la revisió del cas dels anarquistes Granado i Delgado. També el magistrat de la sala penal del Suprem José Antonio Martín Pallín, encapçala el corrent que reivindica les revisions, creu que el recurs pot prosperar «perquè hi va haver defectes de prova» en el judici. Per Martín Pallín -que no forma part de la sala que veurà el cas-, l'argument de la seguretat jurídica -segons el qual no es podria revocar gairebé cap sentència- «ha de cedir davant d'altres principis més importants, com el dret a un judici just».Els advocats que han preparat el nou recurs, Sebastià Martínez Ramos i Olga de la Cruz, presenten les proves que el tribunal militar no va admetre el 1974 i assenyalen com a defecte del procés el fet que s'imputés a Puig Antich un assassinat amb finalitat terrorista, que comportava la pena de mort. L'acusaven d'haver mort un policia en un tiroteig al portal del número 70 del carrer Girona, un habitacle de sis metres quadrats on es van ajuntar cinc policies, dos detinguts i sis pistoles.La defensa sempre va dir que Puig Antich només volia fugir en veure's atrapat per la policia amb dos dels seus companys del MIL, Santi Soler i Xavier Garriga Paituví: «Havien quedat per parlar, no anaven a matar ningú, com a molt va ser un homicidi involuntari», puntualitza Martínez Ramos. Aquest matís serà la clau de la discussió jurídica, però abans cal convèncer la sala militar del Suprem perquè autoritzi el recurs. Per aconseguir-ho, els lletrats ofereixen la declaració de Ramon Barjau, el metge de l'hospital Clínic que va veure el cadàver del policia. Barjau sosté que el cos tenia cinc orificis de bala i no els tres que consten en l'autòpsia, desenvolupada irregularment en una comissaria. El consell de guerra no va admetre el testimoni de Barjau ni el de Xavier Garriga, que manté que la policia va inventar-se la seva declaració.La tesi final és que el tiroteig va ser «intens» -Puig Antich va rebre dos trets- i la trajectòria de les bales «erràtica». El fet que el tribunal es negués a fer proves balístiques i que l'autòpsia fos irregular hauria amagat que algun dels trets mortals del policia podia ser d'un altre agent. Una simulació infogràfica presentada al tribunal intenta evidenciar que no hi ha cap prova que fos Puig Antich qui va matar el policia.

Anticapitalista sense vocació de màrtir

Tot i entendre la demanda de revisió del cas «per raons humanes i per la família», els antics companys de Puig Antich al MIL (Movimiento Ibérico de Liberación) temen la mitificació del personatge, sobretot ara que es roda una pel·lícula de la seva vida. El mateix Puig Antich, poc abans de l'execució, va aclarir que no tenia «consciència de màrtir» en una carta al seu pare recollida en el llibre Compte enrere, de Francesc Escribano. En aquesta idea insisteix Ricard de Vargas-Golarons, el membre del MIL que s'encarregava de les publicacions del grup i de llogar els pisos que necessitaven. «No hem volgut mai màrtirs, Salvador era un més de nosaltres, feia el que havia de fer i sabia que s'arriscava. Tots assumíem riscos perquè hi havia possibilitats reals de transformar la societat», argumenta.De Vargas rebutja la definició de «lluitador antifranquista» per a Puig Antich. «És clar que era antifranquista, tots n'érem, però anàvem més enllà, érem anticapitalistes, partidaris de l'autogestió dels treballadors en la lluita obrera, un moviment que va tenir molta força a Catalunya els 70 i que defugia la militància en els partits polítics, que només buscaven una quota de poder, i en els sindicats», matisa De Vargas.El MIL va sorgir el 1971 i es va autodissoldre l'agost de 1973, un mes abans de la detenció de Puig Antich. Liderat per Santi Soler i els germans Ignasi i Oriol Solé Sugranyes, el MIL volia bastir un marc teòric basat en el marxisme no leninista per als grups obrers, als quals proveïa de mitjans econòmics per poder organitzar vagues prohibides, que comportaven acomiadaments. Els atracaments o expropiacions a bancs eren la font d'ingressos.

EL TIROTEIG

Tret a l'estomac

Puig Antich és agafat per darrere pel policia Bocigas. Al davant té els agents Anguas i Santorum. Segons el recurs, el primer tret que rep Anguas -no mortal- li forada l'abdomen i el fa doblegar-se cap endavant

Des de terra.

Bocigas i Puig cauen a terra armats i es disparen els trets que maten Anguas. No es van trobar bales al cos del policia, només orificis d'entrada i de sortida. Cap pèrit els va examinar per dir quina pistola els havia causat

Vista zenital.

Bocigas i Puig Antich un sobre l'altre. El recurs recorda que Puig Antich havia rebut set cops de culata al cap -un dels policies ho va admetre en el judici- i que estava a punt de perdre el coneixement.

Puig Antich, una vida per a la vida

La nit del divendres 1 de març de 1974 era nit d’eufòria en els cercles progressistes i més inquiets de Barcelona: es presentava a la premsa i al públic en general la revista "Por Favor" que ja en néixer era com ara. La presentació es va fer amb sopar - fluix , per cert- en un dels salons de l’Oca de la plaça Calvo Sotelo. Hi assistiren el cos de redacció amb les seves fulgurants estrelles, joves polítics de l’oposició i d’altres personalitats relacionables. Hi van predominar l’optimisme, l’humor i el compromís. Vuit hores després d’acabats el sopar i la presentació Salvador Puig Antich rebia garrot fins a la mort a deu minuts a peu l’Oca, en una dependència amb poca llum de la presó Model.

L’heroica tasca de la classificació.
Salvador Puig Antich havia estat classificat per la premsa francesa com a "jeune anarchis Catalán". Classificar-lo aquí va ser feina molt més llarga, i delicada, i potser encara no acabada: en unes declaracions aparegudes la revista «Interviu», a tres dirigents de la CNT se'ls pregunta si «podríeu assumir les funcions de GARI. OLLA, MIL, etc.» i contesten que «com a CNT, no. Fins i tot, diuen, se'ls pot discutir com a anarquistes». I un esperançador afegitó: "NO obstant això, quan cauen com que no hi ha ningú darrera seu, la CNT n’assumeix la defensa". L’Esquerra en funcions va menar un Llarga lluita de noms per evitar que Salvador Puig Antich fos qualificat com a revolucionari. L’etiqueta propugnada pels partits capdavanters era la de «combatent antifeixista», així va aparèixer en octavetes i pamflets, en les publicacions clandestines i en papers de circulació interior. D’aquest combat per deixar Salvador Puig Antich en simple antifeixista en saben alguna cosa els implicats en la redacció d’«Api», considerable publicació clandestina de veritat, en la qual treballaven des de periodistes independents fins a gent de carnet. Les forces d’ordre públic, per la seva banda, tampoc no acabaven de veure qui era Puig Antich, ni què era el seu grup, el MIL Però aquests sense voler. Això es pot demostrar fàcilment: l’inspector Bocigas, el po1icia que va dirigir fins al final les operacions contra el MIL, no pertany, ni pertanyia a la Brigada Criminal. Els tenien classificats, fins molt tard, com a lladres de bancs.

Ajudat a ben morir.
La confusió volgudament sembrada per l’establishment de l’oposició era moderadament lamentada pel MIL. Només moderadament, és clar, ja que aquella actitud li donava la raó en els seus punts de vista: l’oposició tenia més d’establishment que no d’oposició, s’havien de buscar vies noves, s’havia de provar, experimentar, obrir camins més acostats a la gent. Per definició, l’establishment no permet desestabilitzacions. Aquest moderat lament dels acostats al MIL es va intensificar quan, després de l’atemptat contra Carrero Blanco, pel desembre de 1973, el règim va perdre l’aura d’imbatibilitat i la rialla prepotent per sempre més. Irreversiblement tocat, el règim havia de reaccionar amb equivalent fúria. Salvador Puig Antich ja era a la presó -havia estat detingut pel setembre de 1973-. La seva vida era bona presa. La campanya internacional per Puig Antich no es va evitar, peró va ser abonada amb prudència i tacte. L’oposició es va moure tard, malament, amb desgana: amb prudència. Una setmana abans de l’execució, correm-hi tots: ja era massa tard. Pretenien de complir. Des del cel, moltes gràcies.
Deu, cent, mil, deu-mil.
Segons un representan del MIL, les inicials volien dir "Moviment Ibéric Llibertari". Devia ser Ilibertari. Segons un altre, volien dir «Moviment Ibèric d’Alliberament». Devia ser tercermundista: Un conegut del Che Guevara, Vietnam, etcétera. Segons un altre volien dir «Deu, cent, mil, deu mil...» Segons un altre, després d’una pila d’hores de parlar del grup i de la seva actuació, el MIL no va existir mai. En els primers temps, s’identificava amb la xifra 1000 travessada per un fusell. Els amics de les classificacions, els qui necessitaven col-locar etiquetes per poder moure i moure’s i tenen en aquesta llista una magnífica base per no prendre’s seriosament ni el MIL ni els seus components, Puig Antich inclòs, condemnat a mort. Per a tots els altres, aquesta llista deixa ben clar que els components del MIL es fotien del seu nom i de tots els noms, que no els intessaven gaire les classificacions ni les burocràcies, els segells ni les unitats. Que tot el que volien, i ho van voler, va ser pensar, actuar, llegir, escriure, saltar, córrer. Cadascun a la seva manera, segons les seves possibilitats, segons les seves ganes. Van editar llibres -Edicions de maig del 37- que li deien CIA, () amb un sentit de I’humor caracteristic aquells anys i que el MIL va reflectir sempre, va participar en vagues, com la Harry Walker de principis del 71; va fer bancs, molts bancs, amb un únic accident, un empleat ferit en un ull, que el mateix MIL va ser el segon en lamentar; tenien una biblioteca freqüentaven els bars sobretot al Barri de Catedral i de Santa Maria, i a la dreta de l'eixample. Salvador Puig Antich era molt afeccionat la música: una vegada la policia va localitzar el pis on vivia, i el que més greu li va saber és que va quedar sense un parell de centenars de discs que hi tenia. Fent vida clandestina, escoltava els programes musicals i se’ls coneixia tots, i era un expert en lombois i discjoqueis..

- Qué Ii agradava, al Salvador?
- Sobretot,les dones. La qui ho diu n’és una , una de les que li havien agradat. El MIL es va preocupar de la vida quotidiana, de les vagues salvatges, d’internacionalitzar una vaga esclatada en una empresa multinacional de Navarra. La tensió que hi havia dintre del grup entre els seus elements -es pot dir que no n’hi havia dos amb les mateixes idees- en general es resolia sumant, i no restant. Al cap i a la fi, per formar-ne part no hi havia gaire més <> que aquests: ser antiautoritari, ser partidari de l’agitació armada, sentir-se part, i no avantguarda de la lluita de classes... A estones, ni aquests. Es preocupaven dels còmics, dels situacionistes, de Mondrian i el seu grup Der Stijl. O bé, com un d’ells, a l’hora de les discussions d’aquesta mena se n’anava a jeure i deia que l’avisessin a l’hora de parlar d’acció. Salvador Puig Antich estava temporades en mans de psiquiatres. Quan es va preparar la seva defensa per al Consell de Guerra que el va sentenciar a mort, hi havia partidaris de defensar-lo fent-lo passar per boig. Ell s’hi va negar, naturalment. Perque aleshores, com avui, hi ha moltes possibilitats que els boigs són precisament els qui no els cal anar al psiquiatre. Admetre aquest tipus de defensa hauria estat col-laborar en la delirant confusió que anomenem normalitat. Company Heinz. Qué més? Doncs tot queda per dir, sobre el MIL i Salvador Puig Antich, o bé no cal dir res. Es igual: ell, i el MIL, van viure un temps determinat, i van decidir de viure’l. El MIL es va autodissoldre l’agost de 1973, un mes abans de la detenció da Salvador Puig Antich. A la revista CIA, un Bakunin de còmic ho explicava aixi: «Val més una autodissolució que no mil programes». El document »oficial» de l ‘autodissolució porta quest titol: «Autodissolució de l’organització político-militar dita MIL». I una post data que fa:»...l’organització, la política, el militantisme, el moralisme, els màrtirs,les sigles, la nostra própia etiqueta, han passat al món vell...» A la mateixa hora si fa no fa d’aquell mati del dissabte, 2 de març de 1974, en que moria Puig Antich, a la presó de Tarragona donaven també garrot a un suposat Heinz Chez, suposat polonès, al qual ningú ni cap país del món va reclamar mai, el cadàver del qual no va exigir ningú, ni cap autoritat. Heinz va passar nit en capella jugant-se gots de vi al parxís. No els va acompanyar en canvi un guàrdia civil, Antonio Franco, que havia de morir el mateix dia que va ser indultat . Antonio Franco, l’octubre de 1973, havia mort a trets el capità del seu propi cos, Francisco Manfredi Cano, que seia al seu despatx, a Huelva. Salvador Puig Antich i el molt anònim Heinz Chez van morir plegats. De confusió, doncs, cap. D’etiquetes, ni li calien, ni en volia, ni calen. Per la vida va perdre la vida, i prou. A qui ho entengui, salut. Ramon Barnils.

aquell xiquet

Aquesta setmana fa cinc anys que va morir Muhammad al-Durra. Dit així, no recorda res. Però estic segur que el reconeixereu, si dic que Muhammad era aquell xiquet de Gaza mort a trets per militars israelians mentre son pare intentava de tapar-lo amb el seu cos. Estic segur, perquè a mi em passa, que aquella imatge, enregistrada per un càmera palestí de France2, no és gens fàcil d'oblidar: un llarg tiroteig amb el pare intentant de tapar el xiquet darrere el seu cos mentre demana als soldats que deixen de disparar, i al final, la mort, ara fa cinc anys. Ahir vaig tornar a mirar aquelles imatges. En aquests cinc anys és obvi que la situació ha millorat. La desaparició d'Arafat i la retirada israeliana de Gaza obren una escletxa d'esperança en un conflicte extremadament difícil. Al-Durra, mentrestant, és un heroi a tot el món àrab. Heroi totalment involuntari, però heroi. Al Caire, per exemple, la plaça on hi ha l'ambaixada d'Israel duu el seu nom. Però les places mai no poden substituir la vida. Mirant les imatges, sense la ràbia que provocava la immediatesa, no m'he pogut estar de pensar, sobretot, que avui Muhammad tindria disset anys i que seria un ciutadà perfectament anònim. Un ciutadà a qui ningú no dedicaria poemes, ni de qui cap país no faria emissions de segells amb aquella imatge que encara avui ens talla l'alè. Ni jo escriuria aquest article sobre ell. La política esgota i rebenta, quan passa per damunt de la gent amb un grau tan notable de ferocitat; sobretot quan passa per damunt de gent que solament aspira a ser normal. (La seqüència de la mort de Muhammad en fotos o en vídeo. Contra el que deia en la primera versió del text el pare no va morir: va ser molt malferit però al final es va salvar. Rectifique). (Sóc conscient que hi ha qui afirma que, en realitat, Muhammad fou assassinat per palestins i que tota l'escena és un muntatge, o fins i tot teatre, i que mai no va morir. Però jo no tinc arguments prou sòlids per a dubtar de la versió original i de la versió donada de primer moment pel govern israelià, que va reconèixer la seua implicació en aquella mort. En tot cas, la Wikipedia en anglès té un excel·lent article sobre la qüestió.) Vicent Partal