nació

Davant de totes les polèmiques del estatut, i vers el nom nació, us ofereixo una possibilitat de saber que es una nació segons el diccionari català/valència/balear de l’Institut d’Estudis Catalans (editorial Moll), i desprès opineu si val tant la pena de fer tot aquest enrenou.

NACIÓ f.: cast. nación. 1. Conjunt de persones que tenen el mateix origen o són del mateix país, amb un sentiment d'homogeneïtat social i d'interès mutu. Són de moltes nacions, Muntaner Cròn., c. 67. Hòmens d'armes de la sua nació, Pere IV, Cròn. 381. Es totavia entès que sia català e no d'altre nació, doc. segle XIV (BSAL, x, 367). Ell és espanyol de nació, Lacavalleria Gazoph. I en tu beneiré les nacions, Alcover Poem. Bíbl. 26. Y a tu, ¿qui et salva, oh niu de les nacions iberes?, Atlàntida i. Gent de nació: estrangers. No mantingau conversa amb gent de nació, cançó pop., segle XVIII (ap. Aguiló Dicc.). 2. Conjunt de persones regides per un mateix govern. Es reaccionaris de diferents nacions escampen males noves, Aurora 228. 3. Nàccia, conjunt de persones o animals d'un mateix origen (Borredà). «Aquest any hem tingut una nació de cuques que han fet malbé les trumfes». 4. Raïm menut i primerenc (Freginals). «Al juliol i primers d'agost només maduren les nacions». Fon.: nəsió (or., bal.); nasió (occ., val.). Intens.:—a) Augm.: nacionassa, nacionarra.—b) Dim.: nacioneta, nacionetxa, nacioneua.—c) Pejor.: nacionota. Var. ort. ant.: nasció (Pere IV Cròn. 42); nasió (doc. a. 1436, Miret Templers 436). Etim.: pres del llatí natiōne, mat. sign. 1.