trenta anys d'aquella nit

Aprofitant tota la informació, que tot mitja de comunicació, aquests dies ens brinda, vull fer la meva aportació a la memòria històrica i amb aquest extracte que us ofereixo poder donar a conèixer a tots aquells que hi van ser com els que desconeixen aquells moments, tenir l’oportunitat d’estar informats.




El 20 de novembre fa trenta anys de la nit més esperada per molts. La mort del dictador Franco. Va ser una espera llarguíssima, grotesca els darrers dies. Una mort que significava que la dictadura s'extingia biològicament però no políticament però que, en qualsevol cas, obria una nova era. Franco trenta anys després continua éssent una referència. Dissortadament encara és difícil fer un judici de la dictadura -com ho demostren els diversos episodis de reivindicació de la memòria de l'anti-franquisme o els papers de Salamanca. Encara hi ha llocs on la simbologia franquista perviu. I no s'ha fet tot el que calia per a dignificar els qui varen lluitar per la llibertat, arriscant les seves vides. VilaWeb aprofita la commemoració d'aquests trenta anys de la mort del dictador per a oferir-vos un recull d'enllaços i per ressaltar dues activitats d'entre les moltes que es fan aquest dia. Per una banda, podeu accedir al tràiler de la pel·lícula 'Entre el dictador i jo', que s'estrena de forma simultània en moltes ciutats del país aquest 20-N. I, per una altra, us oferim la possibilitat de participar en una activitat molt especial que té lloc a Vilafranca: podeu enviar un mail a Franco. Que és evident que no hi ha cap necessitat que sigui amable.

La pel·lícula 'Entre el dictador i jo'

Amb motiu del trentè aniversari de la mort de Franco, la productora Barcelona Estudi Playtime ha rodat el documental 'Entre el dictador i jo'. El llarg-metratge consta de sis peces de nou minuts realitzades per joves directors que pertanyen a la primera generació nascuda durant la democràcia. El punt de partida és la pregunta 'Quina va ser la primera vegada que vas sentir parlar de Franco?' i cadascun dels realitzadors emprén un viatge de recerca envers la seva història persona i la dels familiars i amics més pròxims. La pel·lícula vol donar veu a aquells que no han viscut el franquisme de primera mà, però que aporten un testimoni particular de la manera com s'ha transmès la història. Els narradors de la història són Juan A. Barrero de Marcos, Raúl Cuevas, Guillem López, Mònica Rovira, Sandra Ruesga i Elia Urquiza. Tània Balló.
Tràiler mitjà (4,8Mb)Tràiler gran (14,8Mb)

La instal·lació de Vilafranca

El Museu de Vilafranca del Penedès exposa, fins al 27 de novembre, la mostra participativa 'Escolta Franco!'. Al pati gòtic del museu s'hi ha instal·lat un bust del dictador (el que hi havia, per força, en temps de la dictadura) davant del qual tothom qui ho vulgui, i de la manera que vulgui, pot deixer el seu testimoni. Tot amb tot, sense malmetre l'escultura. A més, per si algú no s'hi pot desplaçar, a través de la web del museu es pot accedir a un fòrum on també s'hi poden deixar missatges.

RECUPERANT LA MEMÒRIA

La recuperació de la memòria històrica

> Associació per a la memòria històrica> Associació per a la recuperació de la memòria històrica de Catalunya.> Fòrum per a la memòria històrica del País Valencià.> Memòria de la nostra infantesa: els nens de la guerra.> La Ruta de l'Anarquisme.> Una aproximació al franquisme. > Portal del exilio.

La Batalla de l'Ebre

> Centre d'Estudis de la Batalla de l'Ebre.> Museïtzem els espais de la Batalla de l'Ebre.> Diario de un superviviente.

Les Brigades Internacionals>

Homenatge a les Brigades Internacionals.> Asociación de amigos de las Brigadas Internacionales.> No jubilem la memòria!.> The Spanish civil war remembered.> The International Brigade Memorial Trust.

L'exili

> La Generalitat de Catalunya a l'exili.> Museu de l'exili. > L'exili, a l'espai de literatura catalana Lletra.

no poden matar les idees, Saro-Wiwa

Fa justament deu anys, et van passar la corda pel coll i et van penjar a la forca. Eres una veu incòmoda, Ken Saro-Wiwa, per al dictador de torn. Vas parlar alt i clar, en defensa de la pau, del teu petit poble ogoni, de l'entorn natural espatllat per les petrolieres, de la prostració dels africans. La teva energia incansable et va permetre arribar a totes les llars nigerianes, i qui no et coneixia pels teus llibres, et coneixia pel serial televisiu Basi & Co., que retratava les misèries de les barriades de Lagos. Amb Sozaboy, la crònica surrealista d'un nen soldat, vas denunciar els horrors de la guerra, i la teva paraula va circular arreu del món. La teva protesta contra la injustícia va ser reconeguda, encara que a mi potser m'impressionava més la teva protesta contra la sordidesa. "On aniràs ara", cantaves al soldat anònim, caigut en l'enèsim conflicte africà, "desfilant cap enlloc, on el no-res espera el no-res". Tu sabies prou bé, Ken, que la mort injusta d'una persona corrent no era pas millor que la d'un periodista o un escriptor. En l'extermini no hi ha rànquing possible, i les víctimes són totes de plànyer. Però també sabies que la intenció, la intenció de l'assassí, és pitjor, perquè a més de suprimir una ànima, pretén liquidar una veu. Vas dir que no podrien matar les teves idees, Ken, i aquí ens tens, honorant la pervivència de la paraula. En aquest dia internacional de l'escriptor empresonat, que ens recorda que a qualsevol gàbia, entre barrot i barrot, hi ha forats per on s'escapen els mots.

Alfred Bosch

la identitat i la confusió

L'escriptor francomarroquí Tahar Ben Jelloun va publicar dies enrere un article interpretatiu sobre la revolta dels joves dels suburbis francesos, fills de la immigració. Segons Ben Jelloun, a més de la pobresa, del menyspreu que reben de la societat francesa i de les escasses probabilitats que tenen de prosperar-hi, a l'arrel de l'ira d'aquest jovent hi ha una raó d'identitat. No saben a quin món pertanyen ni a quins referents vincular-se, si a la França europea i occidental, per la qual se senten rebutjats tot i haver-hi nascut, o al món musulmà dels seus pares i avis que tampoc no els atrau gaire. Això fins que no s'agemoleixen a la crida de l'imam, que llavors pot començar un camí potser més clar identitàriament, però amb tot d'altres incerteses. Ben Jelloun sí que sap on trepitja, i a més sap de què parla. Guanyador del Goncourt, forma part d'aquella quota d'immigrants triomfadors que la societat francesa mostra satisfeta com a prova de les virtuts republicanes. És interessant que ell assenyali l'existència d'un problema d'identitat en el que està passant a França. A Catalunya, als últims anys hem sentit moltes fal·làcies i moltes beneiteries sobre la qüestió de la identitat. Sembla que reconèixer-se en una identitat cultural concreta i en un arrelament al país sigui una carrincloneria i una nosa. D'una banda hi ha aquells optimistes que presumeixen de ser ciutadans del món, gent oberta, fraternal, universal, que troba que és un trist i miserable reduccionisme vincular-se a un territori, una cultura, una llengua, un paisatge. De l'altra -i sovint són els mateixos- hi ha aquells que troben que és una pesadesa i una pèrdua de temps allò que anomenen «el debat identitari» i que valdria més dedicar-se a d'altres qüestions de més profit. De vegades, però, la realitat fa evident que saber qui som, d'on som i de quina història procedim, té molta importància en aquesta societat de la confusió que ha creat el capitalisme, que voldria que la nostra única identitat fos la d'obedients consumidors globals. MIQUEL PAIROLÍ

causes de la revolta dels suburbis parisencs

Fa gairebé dues setmanes que cada nit els suburbis de París són l'escenari d'uns incidents que es van estenent a tot l'estat francès. Cada dia hi ha vehicles cremats i persones detingudes i ferides. A tall d'anàlisi d'aquests fets especialment virulents, VilaWeb us ofereix avui la traducció de l'article 'Mourt pour rien. Morir per res a París', de la nigeriana Sokari Ekine, publicat a Global Voices, que inclou tot d'enllaços.
Mourt pour rien'. Morir per res a París Membres de la comunitat africana de París hi causen tot d’incidents des de fa nits. Aquests incidents varen començar arran de la mort de dos joves d'origen africà, Bouna Traore, de quinze anys, i Zyed Benna, de disset. Tots dos varen morir electrocutats en una subestació elèctrica de Clichy-sous-Bois, quan fugien de la policia. Un tercer jove, que va poder evitar la mort, ha explicat que corrien perquè havien anat a parar prop d'un lloc, on s'havia comès un delicte, quan la policia hi arribava. La policia nega tota relació amb la mort dels dos joves. Cal fer notar que cap d’aquests nois no era immigrant. Els seus avis i pares, potser sí. Però tots dos havien nascut a França i tenien ciutadania francesa. El fet de qualificar-los constantment de 'immigrants' és un disbarat que no fa sinó reforçar-ne l'exclusió de la societat francesa majoritària. Aquests dos joves no tenien cap antecedent policíac, ni eren seguits per la policia. Aleshores per què corrien?. A Indymedia París, Laurent Levy hi dóna una resposta raonable: és notori el racisme de la policia francesa. Sabien que si els aturaven i identificaven els esperaven unes quantes hores a comissaria, on serien objecte d'humiliacions. Era tard i volien arribar a casa, així que es van posar a córrer per evitar-se, això es pensaven, un incident. Levy també es demana com és que el ministre de l'Interior, Nicolas Sarkozy, pot haver dit que el drama va passar després de la comissió d'un delicte en els qual hi havia involucrats ‘joves com ells’. És a dir, africans o àrabs. Després de la mort d’aquests joves hi va haver dos dies seguits d'incidents. Dissabte membres de la comunitat varen organitzar una marxa silenciosa en memòria seva. I a la tarda un grup d'uns 150 joves d'origen africà es van reunir amb l'alcalde per parlar dels fets ocorreguts. L'alcalde va fer un balanç de les pèrdues degudes als incidents, però no va dir ni una paraula de l'actitud de la policia. Els joves en varen sortir molt crispats i enfadats amb la policia, la repressió, el llenguatge dur i abusiu contra les seves famílies. La policia va arribar aleshores vestida d'antiavalots i va ordenar al germà d'un dels morts que se n’anés immediatament cap a casa. Encara no havia fet tres passes, que els policies varen començar a disparar pilotes de goma i gasos. No se sap com, però, algunes de les granades lacrimògines tirades per la policia varen caure a la mesquita on hi havia famílies resant. El pànic va ser considerable, amb l'edifici ple de fum i amb gent corrent en totes les direccions. Aquest atac va tornar a desencadenar els incidents, però ara estesos a tot l’hexàgon.
Segons Tarik Ramadan, un dels dirigents liberals musulmans europeus més prestigiosos, 'hi ha un comportament molt agressiu, insultant, contra joves que viuen en aquest barri. Vivim en aquest estat, però no sabem si és realment un estat de dret' (Libération). Els incidents han recordat a molts els dels anys vuitanta a les ciutats dormitori angleses. Allí, joves d'origen africà es varen oposar violentament a la policia, després de la detenció de dos joves negres. Les raons eren les mateixes allí que aquí: mal sistema educatiu, manca d'oportunitats laborals, condicions lamentables d'habitatge, exclusió del procés polític normal, perquè no tenen representació ni al govern ni a la policia, racisme institucionalitzat, una policia racista que provoca constantment els joves d'origen africà o àrab i la criminalització de dur vel. El blocaire senegalès SEMEtt ou l'étincelle noire explica com se senten avui les minories a l'estat francès: 'França esdevé cada dia menys atractiva per culpa de l'augment del racisme, el nacionalisme i la xenofòbia. El maltractament dels africans i de les altres minories, en general, igual que els incendis als edificis i les expulsions són, des del nostre punt de vista, violacions dels drets humans. Per això considerem el cop d'estat del Front Nacional de les darreres eleccions com un indici de l'explosió social soterrada que espera França'. En unes altres paraules, si maltractes la gent i hi lligues aquest fet amb la popularitat de Le Pen, passa això que passa a París i a les altres ciutats: que la gent esclata. Però la reacció del govern ha estat de reforçar encara més el control de la policia, facilitant-li fins i tot l'ús de les armes. Un vídeo publicat a Afrik.com mostra policies de paisà disparant contra civils als carrers de París. L’obstinació a no voler reconèixer la degradació social i econòmica de les minories és una prova clara del fracàs francès a l'hora d'endreçar les relacions racials. I el ministre de l'Interior, Nicolas Sarkozy, no ha fet sinó complicar les coses tractant de ‘racaille’ aquesta jovenalla: 'Vous en avez, assez, hein! Vous en avez assez de cette bande de racaille. On va vous en débarrasser'. (Ja n’esteu tips, oi? Ja n’esteu tips, d'aquesta púrria? Doncs ja us la traurem de sobre.) Netlex hi afegeix que, usant el llenguatge habitual de l'extrema dreta, el ministre juga a fer de 'bomber piròman'. Un aspecte interessant de la blocosfera i dels mitjans de comunicació és que ara es parla de 'terroristes', 'islamistes' i 'fonamentalistes'. Per exemple, Expatica diu que un “grup algerià” ha declarat enemiga França: 'l'única manera d'ensenyar França com ha de comportar-se és a través de la jihad i el martiri', ha dit a internet el líder del grup Abu Mossab Abdelwadoud. Segons el reportatge, la policia ha detingut nou membres d'aquest grup, acusats de salafistes.Un altre blocaire, aquest americà, AndrewSullivan.com, afirma, després de llegir un article del New York Post: 'som en una guerra que confronta fonamentalisme i secularitat, i Chirac ha descobert que aquesta confrontació no es pot atenuar’. Palemttp Pundit també fa referència als 'terroristes' i a ‘l'islam', un llenguatge inflamatori que ens allunya de l'anàlisi dels fets reals i que contribueix a marginar encara més les comunitats d'origen africà i àrab. Amb tot això, no podem estar-nos de demanar qui és el beneficiari de la difusió d’aquesta mena d'opinions, quan la realitat és que els caps religiosos fan un gran esforç per deturar la violència i calmar la situació. En contraposició, la blocosfera magribina, amb l’excepció de The Moor next door, es manté sorprenentment tranquil·la. Per quin motiu? Hi ha qui afirma que res no justifica els incidents i el vandalisme. Això sempre es pot dir, és clar, però no serveix de gaire res, quan els incidents són un fet i hi ha raons que els expliquen. Allò que passa avui a França fa trenta anys que es cova, i la gent que ha de suportar contínuamen el racisme i la marginalització acaba rebel·lant-se, tard o d’hora. Aquests incidents no passen pas perquè sí, gratuïament. I França hauria de mirar-se’ls de cara, tant aquests incidents com la realitat que amaguen, si no vol acabar enfonsant-se, juntament amb Europa, en una violència encara més grossa mentre les comunitats no paren de contraposar-se, i com més va, més.

(Article original publicat per Sokari Ekine a Global Voices. Traducció de VilaWeb.)

catalunya i arago

El cavall, galopant ja se'n va a Lleida... Galopant se'n va el cavall... Galopant, galopant cap a Ponent. El cavall, galopant ja se'n va a Lleida... Galopant se'n va el cavall... Galopant, galopant i molt content.
Hi va a dalt el qui mana el nostre poble. Visca el cavaller més noble del món, que al matí s'ha de casar! Contemplem en Ramon Berenguer Quart amb, un vestit blanc i daurat de domàs, saludant-nos amb la mà.
Què en farà de la xica núvia, ai Senyor! Què en farà de la xica núvia d'Aragó? La durà cap a Barcelona, si a Déu plau. La durà cap a Barcelona, al seu palau.
El cavall...
El Ramir, que n'és Rei d'Aragó, ha dit així: "Vull tornar a ser monjo prior d'un monestir. Si no us plau tenir reina donzella, com hi ha món, casaré ma filla Peronella amb en Ramon".
El cavall...
En Ramir, de monjo tot vestit, torna a parlar: "En Ramon des d'ara heu de tenir per capità. Obeïu el comte català, vostre senyor, per fer grans per sempre Catalunya i Aragó".
El cavall...