diumenge, de setembre 25, 2005

la pell de brau


He aprofitat aquests dies de festa a Barcelona – La Mercè- per anar al poble. Aquest es fronterer , pertany a La Franja – de ponent- a gaudir de la pau i el silenci i tracte familiar, que tant sols trobo en aquest mon, de muntanya.
Anar a oxigenar-me, agafar forces per seguir la lluita, d’aquesta selva que es la ciutat, per l’inici d’una nova setmana de feina i problemes.
Estic, estem, acabant de fer reformes en les golfes de la casa, una casa, no es per que ho digui jo, autentica de pedra vista, al inic del casc antic, declarat patrimoni, això per un canto es molt bo, però per altre et pot portar algun que altre maldecap, però en el fons es positiu.
Entre tot això, m’he decidit a organitzar la biblioteca, feina altrament complicada si la vols fer be, encara que no se com fer-ho, per que s’entengui.
Apunts, llibres antics, escrits i fotos, material que vaig guardant, per un dia o altre poder anant classificant, i ara que aquest dia a arribat, no se com sortir-me’n.
Entre tots els repassos que vaig fen, he rellegit un fragment d’un poeta que en els meus temps de jove en va emocionar molt, les seves lletres van ser musicades, recitades en molts concerts. El que segueix així ho demostra i fa que em senti un xic mes en aquells moments:

Salvador Espriu. "Diversos són els homes i diverses les parles,// i han convingut molts noms a un sol amor.// La vella i fràgil plata esdevé tarda// parada en la claror damunt els camps.// La terra, amb paranys de mil fines orelles,// ha captivat els ocells de les cançons de l'aire. //Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,// des de les oliveres,// l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:// Diverses són les parles i diversos els homes, i convindran molts noms a un sol amor.// (...)No convé que diguem el nom// del qui ens pensa enllà de la nostra por.// Si topem a les palpentes// amb aquest estrany cec,// on sinó en el buit i en el no-res// fonamentarem la nostra vida?// Provarem d'alçar en la sorra// el palau perillós dels nostres somnis// i aprendrem aquesta lliçó humil// al llarg de tot el temps del cansament,// car sols així som lliures de combatre// per l'última victòria damunt l'esglai.// Escolta, Sepharad: els homes no poden ser// si no són lliures.// Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser// si no som lliures.// I cridi la veu de tot el poble: "Amén."// (...) A vegades és necessari i forçós// que un home mori per un poble,// però mai no ha de morir tot un poble// per un home sol:// recorda sempre això, Sepharad.// Fes que siguin segurs els ponts del diàleg// i mira de comprendre i estimar// les raons i les parles diverses dels teus fills.// Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats// i l'aire passi com una estesa mà// suau i molt benigna damunt els amples camps.// Que Sepharad visqui eternament// en l'ordre i en la pau, en el treball,// en la difícil i merescuda// llibertat.

diumenge, de setembre 18, 2005

la barcelona mestissa

Disposant del temps, del diumenge a la tarda a casa, tranquil, escoltant “Just like a woman” en la veu de la magnifica Nina Simone, i llegint el diari, assossegat, per aconseguir començar la setmana que entrem relaxat – a Barcelona quatre dies laborables- he volgut extreure l’opinió d’un articulista del diari que sovint llegeixo per constatar una mica la realitat lingüista en que esta caient aquesta gran ciutat. No vull fer cap acte de política, si no fer-me meves les paraules del articulista, que potser detallarà millor aquesta situació i donar-li conformitat aquest fet. ( Adopta el català).

l'escaire MIQUEL PAIROLÍ.

Aquest estiu la llengua mestissa ha incorporat una paraula catalana: la paraula «nen». «Qué pasa nen?» és la frase mestissa de moda. El locutor, que sembla que tingui gasolina a les venes, exclama: «Aquesta és la música de Barcelona que triomfa a tot Europa! Aquesta és la Barcelona que ens agrada! La Barcelona mestissa!» I tot seguit se sent a la ràdio una música elemental, rítmica, canalla i popular, mig flamenca mig rumbera, mig rockera. Una noia canta la mateixa història de sempre, d'amors i desamors, de passions i desenganys, però amb un llenguatge col·loquial, argot de carrer d'allò que abans se'n deia de barri baix i que ara se'n deu dir de barri incívic. Doncs es veu que sí, que aquesta és la Barcelona que triomfa a tot Europa, com diu el locutor accelerat, la Barcelona que agrada a la gent enrotllada, oberta, sense prejudicis, sense manies, disposada a gaudir de la vida, a flotar en el desordre capitalista, la Barcelona mestissa, la Barcelona que s'estima a ella mateixa i que ara aviat celebrarà la Mercè amb molta música multicultural, barrejada, primitiva, per moure el cos tota la nit i acabar a la platja. Aquesta Barcelona mestissa que agrada a tanta gent és, en definitiva, una mena de Sevilla una mica més cosmopolita. La llengua de la noia que canta la cançó dels amors i els desamors i la llengua pròpia de la Barcelona mestissa és el castellà. D'aquest mestissatge tan calorós i emotiu n'ha desaparegut la llengua catalana. Abduïda, volatilitzada, fosa. El mestissatge és jove i actiu; el català és cosa de vells. La llengua de la Barcelona mestissa no és pas aquesta antigalla folklòrica i patètica, sardanista i pesada, sempre amb el plom de la normalització, sinó el castellà, que mola molt més. En diuen mestissatge, però és una deglució. Unes formes culturals i lingüístiques que s'imposen sobre unes altres, que se les empassen sense mastegar, sempre de molt bon rotllo. Que ningú no es queixi, però. Aquest estiu la llengua mestissa ha incorporat una paraula catalana: la paraula nen. «Qué pasa nen?» és la frase mestissa de moda, pronunciada, si pot ser, amb fonètica agressiva i una mica incívica.

divendres, de setembre 16, 2005

un bon esmorzar

La reflexió del dia d’avui em porta a escriure un paràgraf que he llegit d’en X. Aguilar i diu: “...un bon esmorzar ha de ser la base d’una alimentació equilibrada. Un dels esforços més grans que fem al llarg del dia, diuen els experts, és aixecar-nos del llit i engegar la complexa maquinària del cos humà, de manera que cal agafar forces per a tot el dia, per bé que després vindrà un dinar- que gairebé indefectiblement produirà nyonya- i un sopar que hauria de ser més aviat lleuger”. Entraria en la possibilitat d’un bon regim?.

a manera de justificació

  • Voler i no poder. És la situació en què voldríem que es trobés sempre l'altri.(M.Bauçà)