la pell de brau
He aprofitat aquests dies de festa a Barcelona – La Mercè- per anar al poble. Aquest es fronterer , pertany a La Franja – de ponent- a gaudir de la pau i el silenci i tracte familiar, que tant sols trobo en aquest mon, de muntanya.
Anar a oxigenar-me, agafar forces per seguir la lluita, d’aquesta selva que es la ciutat, per l’inici d’una nova setmana de feina i problemes.
Estic, estem, acabant de fer reformes en les golfes de la casa, una casa, no es per que ho digui jo, autentica de pedra vista, al inic del casc antic, declarat patrimoni, això per un canto es molt bo, però per altre et pot portar algun que altre maldecap, però en el fons es positiu.
Entre tot això, m’he decidit a organitzar la biblioteca, feina altrament complicada si la vols fer be, encara que no se com fer-ho, per que s’entengui.
Apunts, llibres antics, escrits i fotos, material que vaig guardant, per un dia o altre poder anant classificant, i ara que aquest dia a arribat, no se com sortir-me’n.
Entre tots els repassos que vaig fen, he rellegit un fragment d’un poeta que en els meus temps de jove en va emocionar molt, les seves lletres van ser musicades, recitades en molts concerts. El que segueix així ho demostra i fa que em senti un xic mes en aquells moments:
Salvador Espriu. "Diversos són els homes i diverses les parles,// i han convingut molts noms a un sol amor.// La vella i fràgil plata esdevé tarda// parada en la claror damunt els camps.// La terra, amb paranys de mil fines orelles,// ha captivat els ocells de les cançons de l'aire. //Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,// des de les oliveres,// l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:// Diverses són les parles i diversos els homes, i convindran molts noms a un sol amor.// (...)No convé que diguem el nom// del qui ens pensa enllà de la nostra por.// Si topem a les palpentes// amb aquest estrany cec,// on sinó en el buit i en el no-res// fonamentarem la nostra vida?// Provarem d'alçar en la sorra// el palau perillós dels nostres somnis// i aprendrem aquesta lliçó humil// al llarg de tot el temps del cansament,// car sols així som lliures de combatre// per l'última victòria damunt l'esglai.// Escolta, Sepharad: els homes no poden ser// si no són lliures.// Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser// si no som lliures.// I cridi la veu de tot el poble: "Amén."// (...) A vegades és necessari i forçós// que un home mori per un poble,// però mai no ha de morir tot un poble// per un home sol:// recorda sempre això, Sepharad.// Fes que siguin segurs els ponts del diàleg// i mira de comprendre i estimar// les raons i les parles diverses dels teus fills.// Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats// i l'aire passi com una estesa mà// suau i molt benigna damunt els amples camps.// Que Sepharad visqui eternament// en l'ordre i en la pau, en el treball,// en la difícil i merescuda// llibertat.
