la barcelona mestissa

Disposant del temps, del diumenge a la tarda a casa, tranquil, escoltant “Just like a woman” en la veu de la magnifica Nina Simone, i llegint el diari, assossegat, per aconseguir començar la setmana que entrem relaxat – a Barcelona quatre dies laborables- he volgut extreure l’opinió d’un articulista del diari que sovint llegeixo per constatar una mica la realitat lingüista en que esta caient aquesta gran ciutat. No vull fer cap acte de política, si no fer-me meves les paraules del articulista, que potser detallarà millor aquesta situació i donar-li conformitat aquest fet. ( Adopta el català).

l'escaire MIQUEL PAIROLÍ.

Aquest estiu la llengua mestissa ha incorporat una paraula catalana: la paraula «nen». «Qué pasa nen?» és la frase mestissa de moda. El locutor, que sembla que tingui gasolina a les venes, exclama: «Aquesta és la música de Barcelona que triomfa a tot Europa! Aquesta és la Barcelona que ens agrada! La Barcelona mestissa!» I tot seguit se sent a la ràdio una música elemental, rítmica, canalla i popular, mig flamenca mig rumbera, mig rockera. Una noia canta la mateixa història de sempre, d'amors i desamors, de passions i desenganys, però amb un llenguatge col·loquial, argot de carrer d'allò que abans se'n deia de barri baix i que ara se'n deu dir de barri incívic. Doncs es veu que sí, que aquesta és la Barcelona que triomfa a tot Europa, com diu el locutor accelerat, la Barcelona que agrada a la gent enrotllada, oberta, sense prejudicis, sense manies, disposada a gaudir de la vida, a flotar en el desordre capitalista, la Barcelona mestissa, la Barcelona que s'estima a ella mateixa i que ara aviat celebrarà la Mercè amb molta música multicultural, barrejada, primitiva, per moure el cos tota la nit i acabar a la platja. Aquesta Barcelona mestissa que agrada a tanta gent és, en definitiva, una mena de Sevilla una mica més cosmopolita. La llengua de la noia que canta la cançó dels amors i els desamors i la llengua pròpia de la Barcelona mestissa és el castellà. D'aquest mestissatge tan calorós i emotiu n'ha desaparegut la llengua catalana. Abduïda, volatilitzada, fosa. El mestissatge és jove i actiu; el català és cosa de vells. La llengua de la Barcelona mestissa no és pas aquesta antigalla folklòrica i patètica, sardanista i pesada, sempre amb el plom de la normalització, sinó el castellà, que mola molt més. En diuen mestissatge, però és una deglució. Unes formes culturals i lingüístiques que s'imposen sobre unes altres, que se les empassen sense mastegar, sempre de molt bon rotllo. Que ningú no es queixi, però. Aquest estiu la llengua mestissa ha incorporat una paraula catalana: la paraula nen. «Qué pasa nen?» és la frase mestissa de moda, pronunciada, si pot ser, amb fonètica agressiva i una mica incívica.